Declaració constituent del Grup impulsor del Moviment Avancem

 

Som molts i moltes els qui vàrem pensar que el darrer congrés del PSC, celebrat al passat desembre, obria una magnífica oportunitat per obrir un nou cicle de renovació i obertura que portés al socialisme català a liderar de nou la Catalunya de progrés que creiem socialment majoritària.

Tot i ser conscients que tal vegada és massa aviat per fer balanços precipitats, volem encoratjar i ajudar al PSC i a l’esquerra plural en els seu conjunt a emprendre aquesta nova etapa sense demores, de manera decidida i ambiciosa. I amb l’elaboració d’una nova cultura política que sostingui tota la nostra actuació política: radicalment democràtica, fidel als nostres reptes fundacionals, imaginativa i en consonància amb la societat del coneixement que ens ha tocat viure.

 

Crisis actuals, fracassos actuals. Crisi social i nacional.

 

Corren temps d’inseguretats i pors en un període de crisi i contrareformes laborals que suposen retrocessos sense precedents en la protecció social. Paradoxalment, els poders públics manifesten una feblesa i impotència molt preocupants davant un sistema financer que ha estat el màxim responsable de la crisi que patim. Aquesta crisi que s’aprofundeix i s’allarga pren una forma que no engloba exclusivament al sistema econòmic sinó també al polític, al social i a la mateixa essència de la participació democràtica. És una crisi que qüestiona el model de democràcia social i de dret sustentada en la construcció de un Estat del Benestar i en uns sistemes parlamentaris.

 

En la mesura que aquesta crisi és d’abast global, però amb repercussions clarament diferenciades de caire continental, la població dels diferents països que conformen la Unió Europea està patint les conseqüències d’una acció política dels governs estatals i dels organismes europeus clarament ineficaços i insuficients de propostes i alternatives que situïn el projecte europeu al capdavant de la sortida de la crisi econòmica.

 

En aquest mateix context, la feblesa de la reacció de la política democràtica evidencia una incapacitat molt gran de canalitzar, defensar i impulsar noves respostes. La ciutadania no se sent representada perquè no se sent escoltada ni participa de decisions que repercuteixen directament en el seu benestar i futur. En paral·lel augmenta la desconfiança vers uns mas media inabastables democràticament, cada vegada més corporatius i al servei d’uns conceptes socials poc igualitaris. A partir d’aquí és quan apareixen fenòmens de socialització de nou format que superen el marc de relació tradicional, expressant tant un malestar social creixent com una elevada aptitud de generació d’idees i de propostes emergents des de la pròpia societat civil. La gent ara pot participar més, de manera més immediata, en productes altament imaginatius, assequibles i cada vegada més influents que qüestionen en bona mesura el paper d’intermediació social dels partits polítics.

 

I a Catalunya tot això es viu en un ambient de descontent generalitzat en relació a les continues decisions lesives d’alguns òrgans, institucions i partits polítics de l’Estat espanyol instal·lats en un nou impuls re-centralitzador contra el nostre autogovern polític i fiscal. Igualment lesives són les decisions que han acompanyat a l’acció de govern de la dreta nacionalista catalana, és a dir CiU, des del Govern de la Generalitat de Catalunya. La resposta de CiU a la crisi es situa en el continuisme de les mateixes receptes que el pensament econòmic neoliberal està desenvolupant arreu de manera estratègica amb un objectiu clar de desarmar l’Estat del Benestar i en conseqüència del pacte de cohesió social que ha mantingut durant tot el procés democràtic l’equilibri a la nostra societat.

Per tot plegat, les opcions progressistes en el seu conjunt i el PSC en particular, s’hi juguen molt: la credibilitat i la supervivència ideològica i la possibilitat de ser alternativa real i central en la nostra societat. Una alternativa a unes polítiques econòmiques que no posin en risc els drets socials adquirits i en concret la sanitat i l’educació públiques i universals, sinó que equilibrin el dèficit i saldin el deute amb polítiques fiscals justes, que gravin sobre els qui més tenen; amb la reactivació de l’economia i l’ocupació; amb l’estalvi que no ve dels retalls que propicien la privatització i la mercantilització dels serveis bàsics, sinó de la racionalització administrativa i gestora que els enforteix.

 

Els socialistes, la gent progressista, som per sobre de tot partidaris de la igualtat, aquest és el nostre tret distintiu. Partidaris de la igualtat d’oportunitats, de la democràcia participativa i del foment i respecte de l’autonomia personal, però que tingui en compte la responsabilitat ciutadana dins d’un model econòmic equitatiu que es recolzi en un creixement sostingut i sostenible.

Crisi dels partits progressistes.

 

El paper d’intermediació social dels partits polítics està avui certament qüestionat. Més enllà del determinisme tecnològic, wishful thinking segons el qual els problemes de caràcter polític tindran solucions de caràcter tecnològic, hem d’obrir seriosament el debat sobre el paper dels partits polítics com a institucions representatives i a la vegada participatives. Atendre a la funcionalitat de la representació per elecció, però també a la representació per atenció.

 

L’esquerra té un repte ineludible : ser capaç de regenerar els instruments polítics des d’una concepció horitzontal i participativa que fugi de les falses unanimitats i el monolitisme i sàpiga adaptar-se a una societat més plural que reclama més participació en la presa de decisions i és més reticent a les consignes i els partidismes tancats. I amb la aplicació d’una estratègia comunicativa elaborada des d’a baix, a on prevalgui el debat obert sobre la propaganda i la participació real sobre el “hem de ser vistos com a un partit modern que utilitza les TIC”.

 

Cal tornar a parlar de qüestions bàsiques com la democratització del poder. Allà on existeixi acumulació arbitrària de poder aquest ha de retornar als individus o disminuir-ne la concentració mitjançant l’eixamplament de la pràctica democràtica. Radicals contra la corrupció i focalitzats en la defensa d’una democràcia allunyada de de carreres personals i càrrecs vitalicis. L’única alternativa als dèficits de la democràcia és més democràcia. Cal fer possible la recuperació de la confiança en l’acció col·lectiva que faci possible la supervivència modernitzada dels estats del benestar.

 

Ara bé, en moments de confusió, apatia i descrèdit polític per part de la ciutadania envers els partits polítics, que son percebuts més com a problema que com a solució, cal apostar per una autèntica re-definició política i cultural del nostre projecte. No creiem, doncs, que el camí laboriós que representa el naixement de nous partits sigui l’adient en moments de confusió i sospita política ciutadana envers els partits. Potser per alguns aquesta opció es presa com una opció calculadament fàcil, però és absolutament prioritari treballar per generar dinàmiques socials de coincidència, de simpaties, de treball col·lectiu i de possibles aliances que permetin endegar un procés de construcció d’una alternativa política i social des de l’esquerra i encapçalar el desenvolupament econòmic, social, cultural i polític a Catalunya. Aquesta alternativa ha d’estar sustentada per una majoria molt amplia del poble de Catalunya.

 

Davant la crisi social i nacional a Catalunya, neix el moviment avancem en la recerca de consens polític.

 

Tant els individus com els pobles han de poder decidir el tipus de relació que estableixen amb els qui els envolten. Catalunya requereix un nou consens polític que sigui capaç de demostrar el seu dinamisme i la capacitat de vertebrar un poble cohesionat. Dit d’una altra manera, la vocació federalista s’expressa principalment a través de garanties, sovint qüestionades, d’emancipació personal i de lliure capacitat per regir-nos col·lectivament.

 

L’emancipació personal: el pacte social.

 

L’exercici de l’emancipació personal, és a dir, d’elecció d’una vida en llibertat només és possible en un context d’igualtat d’oportunitats. La igualtat d’oportunitats designa les possibilitats d’elecció i les alternatives d’acció realment existents en l’estructura social.

Per aquest motiu, l’absoluta prioritat ha de ser la del manteniment de l’Estat del Benestar i això passa per assegurar el seu finançament. Necessitem mecanismes de copagament justos i progressius. Cal plantejar una reforma fiscal que elimini desigualtats i injustícies socials que impossibilitin el lliure desenvolupament i realització de les persones.

 

Des dels actuals governs es demana consens a l’hora de plantejar un marc unitari de negociació pel que fa al Pacte fiscal. Aquest consens només podrà ser avalat des de les tesis progressistes si hi ha també un consens referent al Pacte social que argumenti per a què volem més autogovern i més autonomia fiscal. Dit d’una altra manera, no es pot dissociar el pacte fiscal del social. En aquest pacte hem de ser.

 

Els sindicats consideren que les retallades deslegitimen els governs que les protagonitzen perquè les mesures aplicades no figuraven en les propostes i programes de les seves respectives campanyes electorals. D’aquesta manera, cal fer un moviment endavant per donar suport a CCOO i UGT sobre la consulta que permeti els ciutadans opinar sobre aquestes polítiques. La Llei de consultes de l’Estatut, la via parlamentària o d’una ILP, són instruments reals per portar-ho a terme. En aquest sentit, cal manifestar una suma incondicional i gens ambigua a la iniciativa.

 

L’emancipació col·lectiva : llibertat per regir-nos i federalisme de fets.

 

Cal un major reconeixement dels drets nacionals de Catalunya amb l’objectiu d’elevar el nivell social i humà dels seus ciutadans i de les seves ciutadanes. No hem d’eludir el debat sobre el dret a decidir: un dels principis de la democràcia representativa és la sobirania, que resideix en el poble i que ha de ser llei sense poders que la frenin o moderin. Cal ser valents alhora de separar conceptualment sobiranisme, és a dir, l’exercici de la llibertat de regir-nos i independència. Amb una actitud política radicalment democràtica i inherent als nostres valors, però que permeti la col·laboració entre socialistes i el conjunt de l’esquerra nacional sobiranista i no sobiranista i que permeti establir un consens de país a favor d’exercir la democràcia fins a la darrera conseqüència. No podem restar d’esquenes a aquest sentiment i ens cal no només dialogar amb aquests sectors, sinó normalitzar la seva presència en el nostre projecte polític al servei de la unitat civil del poble de Catalunya com sempre han fet els socialistes catalans, més enllà dels seus propis interessos electorals. Una normalització que posaria en evidència fins a quin punt és instrumental el discurs sobiranista de CiU i que en bona part amaga una nefasta gestió, l’atac sense complexes als serveis públics i la vergonyant submissió al Partit Popular.

 

Cal connectar amb la nostra credibilitat i centralitat nacional intentant evitar les incoherències del passat reforçant la visibilitat del PSC en la política espanyola, tal com va aprovar el 12è congrés, per tal que tot el poble de Catalunya pugui sentir-se identificat amb un projecte col·lectiu, en una vivència del territori, en un model de cohesió i justícia social i en un projecte cultural integrador i sintetitzador de la pluralitat inherent a la societat catalana. Des d’una premissa irrenunciable, la del catalanisme popular que volem representar que és la capacitat de produir un sentiment de pertinença compartit, de cohesió social.

 

A més, molts dels grans reptes de la humanitat són internacionals i les democràcies són estatals. La nostra vocació catalanista i de caràcter federal neix de la nostra condició de socialdemòcrates i ha d’afirmar la llibertat per regir-nos, la dimensió social, solidaria i també la nostra vocació europeista. Estem convençuts que moltes qüestions sols tindran resposta si són europees.

 

Urgeix la constitució d’un govern polític i econòmic europeu que la dreta no vol, com no vol tampoc una regulació dels mercats internacionals que eviti la especulació, ni introduir una taxa sobre les transaccions financeres. Un govern fort que tanqui les portes als paradisos fiscals i que lluiti contra la implantació d’organitzacions delictives. Cal una resposta més ferma envers una globalització injusta, antidemocràtica i des-reguladora que qüestiona de dalt a baix les societats democràtiques europees.

 

Davant la crisi dels partits progressistes, neix el moviment avancem a favor de noves vies de connexió amb la ciutadania i noves formes de vertebració de l’esquerra plural:

Fomentar la ciutadania no pot ser simplement fruit de voluntarisme, la ciutadania s’exerceix quan existeix un sistema democràtic avançat que permet la participació, és a dir, el control sobre els mecanismes de presa de decisió. La democratització de la vida pública ha de ser l’objectiu principal del PSC si volem que la ciutadania s’hi senti vinculada. Les primàries ciutadanes i l’aliança de la Catalunya de progrés són dues respostes concretes.

 

Primàries obertes a la ciutadania i renovació de la democràcia.

 

El PSC ha de marcar-se l’objectiu de garantir unes primàries ciutadanes obertes, democràtiques i el més participatives possible com a eina fonamental de revitalització de la vida política tan interna com externa. El darrer congrés nacional va encetar aquest camí. Hem de fer-lo creïble per tal de tornar a connectar amb la ciutadania el nostre ferm compromís amb una forma diferent, transparent i honesta de fer política.

Vam ser els socialistes els primers a fixar en els nostres estatuts mesures concretes vers la plena igualtat de gènere, en un camí d’emancipació de les dones que ha de prosseguir decididament amb noves passes endavant.

 

Per una aliança catalana de progrés.

 

Cal formar una gran aliança majoritària a Catalunya a favor d’aquestes idees, per tant hem de fugir de dogmes i debats que ens separin i que ens allunyin de sectors importants de l’electorat. Caldria ser coherents amb la nostra vocació de majoria.

Per això, és necessari obrir amb determinació el procés constituent d’una autèntica aliança majoritària de l’esquerra plural i el centreesquerra de Catalunya, de manera socialment arrelada: una Aliança de la Catalunya de progrés. També i de manera molt nítida el darrer congrés del PSC va marcar aquest camí.

 

Ara toca mirar al futur i el que hem de fer és recuperar part del nostre repte fundacional: guanyar la majoria, governar Catalunya. Ens mereixem un govern millor. Això fa imprescindible obrir una nova etapa de diàleg, entesa i aliança dels components de signe progressista. Una Aliança Catalana de Progrés que cal aconseguir de cara al 2014 i que no hauria de traduir-se en una mera aliança de partits, sinó en un ampli moviment de base social, política i cultural. A l’altura del plet de l’Estatut i disposada a guanyar un pacte fiscal just.

 

Sant Feliu de Codines, 30 de juny de 2012