A Catalunya, les esquerres històricament han basat el seu catalanisme en el concepte de ciutadania, el nacionalisme conservador es recolzava en la identitat. Ara, fruit de la crisi, social i política, i els desacords amb un estat sovint sord a les nostres demandes, s’han desplaçat les percepcions.

 

L’eix de la política és vernís amb tints revolucionaris, de demanades de canvis radicals en front d’un status quo molt hostil envers les classes mitjanes i, evidentment, les més desfavorides. El catalanisme esdevé i es percebut en aquesta conjuntura com una eina de transformació real enfront del poder establert. Una eina de transformació des de baix. Un catalanisme que es radicalitza democràticament en les seves demandes i que es deixa entroncar sovint amb un corrent historicista fins ara certament devaluat com a eina de construcció d’un relat revolucionari i de transformació però que ara resulta seductor. El catalanisme es desplaça cap el sobiranisme i fins i tot molts federalistes també són favorables a la independència. Cal explorar, i políticament invertir molt més en aquesta vessant popular de l’actual catalanisme sinó volem assistir al creixement de moviments de caire populista que aprofitant el component certament revolucionari en el que conjunturalment s’ha instal·lat el catalanisme creixen social i políticament. I sovint en sentits antagònics. La frustració de les capes més desfavorides en relació a les forces polítiques tradicionals i de classe és enorme. No s’han actualitzat i fustigats per la corrupció apareixen com eines inútils per solucionar els seus problemes. Però continuaran per un temps, doncs la retroalimentació dels poders fàctics amb ells és pública i notòria. En aquest context, l’àrea metropolitana assisteix incrèdul, sovint des del discurs fàcil de l’anti-política, a una caiguda en picat de les seves, fins ara, sòlides afinitats polítiques.

 

Els governs, i altres institucions de classe, han perdut poder de lideratge davant la societat. Es proven noves formes de fer política i de construir lideratges (indignats, activisme al carrer...) molt hostils als governs, que busquen condicionar-los però amb un punt molt feble: la seva heterogeneïtat, la seva cultura alternativista acaben per no consolidar un projecte de classe. Els governs han de repensar un nou rol en relació al seu lideratge social. Cal una nova manera d’organitzar-se socialment (o al menys visualitzar-la). En el procés sobiranista que viu Catalunya s’observen clarament aquests fenòmens vinculats en aquest cas a un independentisme acrític que sovint allunya a ciutadans moderats d’un procés de radicalitat democràtica (volem votar) perquè no se senten prou acompanyats intel·lectualment.

 

Treballem per contruir una alternativa amb vocació hegemònica vol dir que volem que les nostres idees siguin hegemòniques en la societat catalana. Perquè el canvi social es fa sumant majories, no ens volem resignar a ser partits que governin. Volem agrupar un espai central del panorama polític català i per això ens marquem aquesta fita. Un projecte polític que busca un canvi social, per tant ha de buscar l’aliança amb tots aquells sectors socials amb qui puguem compartir les nostres idees, la nostra herència. A poc a poc i en la mesura que existeix un relleu de la generació de la transició, el discurs es mou en un terreny on les mentalitats són més lliures.